A JESÚS MONCADA

"El vell Nelson, encara que sabia que ni el Neptú ni ell tornarien a navegar mai de la vida, s´entossudia a conservar el llaüt, no podia calafatejar-lo ni embrear-lo, però almenys el netejava o li feia petites reparacions.
S´asseia a la popa i es deixava endur pels records. Els llaüts recuperaven paraments, velles tripulacions tornaven a omplir els embarcadors i les naus salpaven de la vila adormida, esgaiaven l´Ebre ensonyat de l´alba.
La memòria poblava inevitablement les runes, alçava de nou les cases caigudes, traçava carrers, reconstruia places,retornava gent, però el vell Nelson s´adonava que el record no li responia amb precisió. Tanta runa acabava per confondre´l.

Potser els carrers, les places, les cases, els dos rius, amollaven desesperadament els records perquè algú els recollís abans de la demolició i de l´escampadissa ineludible."   CAMI DE SIRGA.
Gràcies Jesús Moncada per recollir la memòria de Mequinensa.

CANÇO DE CAMI DE SIRGA

HAIKU

Ja sense fulles
les pollancres de l´Ebre
ve el temps letàrgic

Fulles daurades
la plenitud declina
demà ja seques

LA CASA QUE VULL

LA FADRINA VA A LA FONT

L´HOME DE LA CRIDA

Fa uns dies,passejant pel poble, em vaig trobar amb un fet que em va sorpendre. Resulta que uns quants metres davant meu caminava l´home que fa els pregons i, tot d´una, va fer sonar  la campana que avisa la gent.El fort cop de batall va tallar la respiració dels carrers, els cotxes,callats, estaven expectants i les finestres paraven les orelles per sentir bé la crida.
Durant l´espai que es deixa transcórrer per donar temps a la gent a sortir als balcons o als portals de les cases,el meu subconscient va començar a dir l´ancestral cantarella de la crida: "Devots cristians, demà a les deu del matí es farà l´enterrament de..."Però, vet aquí la meva sorpresa, vaig sentir la veu potent del pregoner que deia: Ciutadants i ciutadanes, demà a les deu del matí... Comentant aquest canvi alguns ho van atribuir al fet de no ferir la gran quantitat d´islamistes, també ciutadants, arribats al poble, però jo crec que més aviat es degut al laïcisme dels nous temps que, en algun raconet del nostre ésser, encara ens sorprèn.

DIRECTOR D´ORQUESTA

El director vivia tan la música que a les mans li va sortir una protuberància com una batuta, que era com un altre dit que li hagués crescut a la mà.   

   

 I al seu cor hi habitava una tempesta simfònica on es bombejava la sang unes vegades a ritme andante, 

 d´altres lento sostenuto, o fins i tot, allegro vivace.

   

TRES VIDES D´UN CÍSTELL DE VÍMET

L¨objecte va arribar a casa formant part d´una voluminosa cistella de Nadal, que en èpoques de prosperitat enviaven les empreses, i eren rebudes amb gran expectació i acabaven sent una nosa fins el dia que es desmuntava i es col·locava  cada cosa al seu lloc.
Després va passar a decorar un racó de casa plena de plantes aromàtiques, amb espígol, farigola, sajolida i romaní.
Finalment va trobar vida en servir de contenidor de les petites joguines,ja que tant els soldadets com els barrufets sortien ràpidament del cístell de vímet , i ja els costava molt més tornar a entrar-hi.

HAIKUS

La neu cau lenta
el bosc esta en silenci
l´esquirol passa.

L´hivern s´acaba
sota la neu la vida
tota es desperta.

Parets de pedra
les muntanyes sagrades
altars solemnes.

La neu amaga
les catifes florides
colors de vida.

FENT PROVES

Carnaval de Venecia


Máscaras en el Carnaval de Venecia.
El carnaval de Venecia surge a partir de la tradición del año 1480-1700, en donde la nobleza se disfrazaba para salir a mezclarse con el pueblo. Desde entonces las máscaras son el elemento más importante del carnaval.
Los trajes que se utilizan son característicos de los años 1750 y abundan las maschera nobile, que es una careta blanca con ropaje de seda negra y sombrero de tres puntas. Después de 1972 se han ido sumando otros colores a los trajes, aunque las máscaras siguen siendo en su mayoría blancas, plateadas y doradas.
En el año 1797 Napoleón Bonaparte derogó los festejos de carnaval, que fueron restablecidos en 1979 de forma oficial. Desde entonces la festividad da inicio cada comienzo de cuaresma.

NINES ANTIGUES DE PROVA

Els egipcis les feien amb trossos llisos de fusta, els japonesos amb paper doblegat, els alemanys amb porcellana i els esquimals amb pell de foca. Les persones adultes les col·leccionen i les nenes les acaronen.

“La majoria de les figures semblants a nines dels primers temps eren objectes màgics o religiosos, no joguines”, afirma The World Book Encyclopedia. Els antics egipcis pintaven peces de vestir decorades sobre petits trossos de fusta en forma de paleta i després els adornaven amb enfilalls de comptes d'argila per representar el cabell. Després col·locaven aquestes “nines taujana” en les tombes dels seus morts creient que els farien de servents en l'altra vida. En les Antilles, les persones que volien venjar-se d'algú clavaven agulles en ninots de vudú amb l'esperança de causar-los dany als seus enemics.

FOTOGRAFIA

El fil del record trobat en les fotografies li feia reviure altres dies. Unes vegades, les imatges eren nítides; d´altres giraven com remolins, es desfeien com volves de cendra si intentava detenir-les.
En una de les fotografies es veia la nena, que un dia vaig ser, amb els primers juguets, ben meus, que vaig tenir a la vida després d´arribar a la familia. Juguets, patinet i nina,que encara que no els hagués pas de compartir amb altres nens, agafava ben fort pel costum d´evitar que tel´s prenguessin.
La seva visió em va portar a la sala de l´orfenat, amb el concert de plors i simfonia d´olors, el record de la qual es difuminava cada cop més, així com també el del dia que vaig conèixer els meus nous pares.

MORT D´ARQUIMEDES QUINTANA

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara  de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l´ànima madura   per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura en el meu cor,
com una despulla de l´ahir,  freda de tan pura.

Del llim d´aquesta terra amarada de plors   el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç   en una nau sense timó,
ni rems, ni vela, ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, el dolor que m´espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara,
-morir per sempre-  una ànima immortal.

          MÀRIUS  TORRES

ORIENT EXPRESS

    Arrant del darrer viatge d´Arquimedes Quintana pel riu de la seva vida, un petit escrit sobre un viatge visitant   cinc llocs

Monsieur Hèrcules Poirot es dirigeix cap a la Gare de l´Est de París on pujarà al Orient Express per un viatge de plaer,que,inevitablement, anirà acompanyat d´un assessinat.
Arribarà a Milàn on es trobarà un cap dels carabinieri amb qui havia treballat uns anys abans, i que li comunicarà que al travessar el tunel del Simplon s´ha produit una mort al vagó restaurant.
Més endavant podria passejar-se pels canals de Venecia i comprar-se una màscara que sempre va bé per ocultar-se, però té el cap ocupat en la investigació.
Del vagó estant veurà Belgrad però no tindrà pas temps d´apreciar el magnífic Danubi doncs estarà a punt de descubrir l´assessi.

I finalment arribarà a Estambul on, una vegada resolt el cas, podrà passejar pel Bòsfor.

MEQUINENSA

       


     
        MÀRIUS TORRES


      ¿Per què és trista la font que s´ha estroncat
   
      i el sol quan va a la posta?

     ¿És que més que el futur, Déu meu, em costa

      rendir-te el meu passat?

     Si et sacrifico l´ímpetu de la meva esperança,

     si el meu timó sols navega al teu vent,

     per què l´ala més lleu d´una recança,

     folla igualment,

     voldria sempre dur la meva nau enrera,

     cap el país perdut

     on són joves les fonts i el sol tot just nascut?

     ¿Què val el que m´espera?

      No sóc avar sinó del que he viscut.

LLAÜTS

                 

                    HAIKU


.
              Els llaüts callen
         
              a la riba de l´Ebre


              vida enyorada

EL CAPITAL ERÒTIC

He llegit un article que m´ha deixat perplexa. Diu que un parell de cames maques poden ajudar a les dones a arribar lluny,en qualsevol ofici, sense tenir por a que, pel fet de tenir-les, es debiliti la seva intel·ligència.

Encara que pugui semblar masclista i antiquat, utilitzar l´encant personal per triomfar pot ser una estratègia moderna i sobretot eficaç, ja que diu que la gent "maca" pot guanyar d´un 10 a un 15% més que les persones d´aspecte "normal"; que no ha de sorpendre mesurar  l´impacte econòmic de la bellesa, ja que aquesta és un bé escàs, i l´economia
s ´ocupa de valorar l´impacte de l´escassetat.
Diu que durant molts anys s´ha creat una ideologia moral que impedeix que les dones s´aprofitin del seu capital eròtic per obtenir beneficis econòmics i socials, i que en lloc d´ignorar-lo s´hauria de tenir en compte i treballar-lo.
Segons "The Times" aquesta teoria ens obliga a repensar la forma com responem als trets femenins que han estat rebutjats durant segles com alguna cosa supèrflua i irrellevant.
Al "Camí de Sirga" trobem un exemple de perfecta estratega en la primmirada Estefania d´Albera, que sap aprofitar-se del seu capital eròtic per obtenir el que vol. La damisel·la utilitza el xantatge per treure al secretari del jutjat municipal tot el que vol saber de les nits de l´Edèn. Sap invertir i dosificar perfectament el seu capital amb el xantatge que pivaria al pobre secretari del gran plaer de recitar articles sencers del Codi Penal durant les rebolcades.

"Madamfransuà"

En el capítol V, després d´una suposada baralla que transforma l´Edèn en un camp de batalla, trobem una magnífica  descripció de l´arribada amb el Carlota de la bella Françoise Herzog, "la nova i rutilant estrella de les nits de l´Edèn", presentada  per Ramir d´Anglesola, amo del cafè-concert, com "la gran vedette dels teatres del Paris de la França",i a qui els vilatants havien d´anomenar per sempre més "Madamfransuà".


Com que el meu país es trobava en guerra, em van contractar al país veí per actuar en una pròspera vila al costat del riu Ebre. Vaig viatjar fins a Tortosa i allà em recullí un vell llaüter, alt i desgarbat, però robust, acompanyat de 4 peons, nets com patenes, que  s´estremiren quan em veieren. Jo me´ls mirava amb barreja d´humor i esglai als ulls. !Com em va agradar desfilar amb les meves plomes vermelles, davant els tortosins bocabadats,penjada del braç del vell dimoni del riu en qui vaig trobar un magífic còmplice per gaudir de la vida i dels jocs amorosos!
 Després de la mort del meu gran amor, no esperava res més de la vida que sentir l´admiració dels homes i poder-los donar una mica 
d´alegria, trencant, amb les meves arts, la monotonia dels seus dies.

Coixí de fer puntes

Coixí de fer puntes

Aquesta és la petita història d´un coixí de fer puntes que es troba abandonat en un racó de les golfes, cada dia més empolsegat i amb l´ànim més caigut. Ah, com enyoro aquells temps en què em sentia ben viu!, quan als estius sortia al carrer amb altres companys, i apuntalat en una cadira de vímet sentia sobre meu el repic dels boixets; volta, volta, creu i  una punxada de l´agulla, que no us penseu, de mal no me´n feia pas, i un altre cop volta, volta, creu i volta i volta,i així una bona estona jugant els  boixets

Ara, ja ho veieu, no serveixo per res. A ningú no li agraden les meves delicades puntes, les filigranes ja no adornen ni llençols ni estovalles, i les anagües ja ni existeixen .
Les altres andròmines que el sentien, se´n van compadir,  i van decidir ajudar-lo, i per què no creure-ho, fent  tots força van llençar el coixí com un coet cel amunt, cap un món nou, on es valori el treball manual i la bellesa.

L´Edèn

FOC ETERN

HAIKU - L'EDÈN


Cau de disbauxa


de l´infern avantsala


antre de vici.