MÀRIUS TORRES¿Per què és trista la font que s´ha estroncat
i el sol quan va a la posta?
¿És que més que el futur, Déu meu, em costa
rendir-te el meu passat?
Si et sacrifico l´ímpetu de la meva esperança,
si el meu timó sols navega al teu vent,
per què l´ala més lleu d´una recança,
folla igualment,
voldria sempre dur la meva nau enrera,
cap el país perdut
on són joves les fonts i el sol tot just nascut?
¿Què val el que m´espera?
No sóc avar sinó del que he viscut.
Quin poema més bonic! No l'havia llegit mai.
ResponEliminaAnna M. Moya
Un poema molt bonic i molt acertat
ResponEliminaRafela
El pobre Màrius Torres, sens dubte, expressava en aquest poema que és com un lament, la tristor i l'enyor per un passat sense retorn.
ResponEliminaMolt ben triat, Anna.