He llegit un article que m´ha deixat perplexa. Diu que un parell de cames maques poden ajudar a les dones a arribar lluny,en qualsevol ofici, sense tenir por a que, pel fet de tenir-les, es debiliti la seva intel·ligència.
Encara que pugui semblar masclista i antiquat, utilitzar l´encant personal per triomfar pot ser una estratègia moderna i sobretot eficaç, ja que diu que la gent "maca" pot guanyar d´un 10 a un 15% més que les persones d´aspecte "normal"; que no ha de sorpendre mesurar l´impacte econòmic de la bellesa, ja que aquesta és un bé escàs, i l´economia
s ´ocupa de valorar l´impacte de l´escassetat.
Diu que durant molts anys s´ha creat una ideologia moral que impedeix que les dones s´aprofitin del seu capital eròtic per obtenir beneficis econòmics i socials, i que en lloc d´ignorar-lo s´hauria de tenir en compte i treballar-lo.
Segons "The Times" aquesta teoria ens obliga a repensar la forma com responem als trets femenins que han estat rebutjats durant segles com alguna cosa supèrflua i irrellevant.
Al "Camí de Sirga" trobem un exemple de perfecta estratega en la primmirada Estefania d´Albera, que sap aprofitar-se del seu capital eròtic per obtenir el que vol. La damisel·la utilitza el xantatge per treure al secretari del jutjat municipal tot el que vol saber de les nits de l´Edèn. Sap invertir i dosificar perfectament el seu capital amb el xantatge que pivaria al pobre secretari del gran plaer de recitar articles sencers del Codi Penal durant les rebolcades.
En el capítol V, després d´una suposada baralla que transforma l´Edèn en un camp de batalla, trobem una magnífica descripció de l´arribada amb el Carlota de la bella Françoise Herzog, "la nova i rutilant estrella de les nits de l´Edèn", presentada per Ramir d´Anglesola, amo del cafè-concert, com "la gran vedette dels teatres del Paris de la França",i a qui els vilatants havien d´anomenar per sempre més "Madamfransuà".
Com que el meu país es trobava en guerra, em van contractar al país veí per actuar en una pròspera vila al costat del riu Ebre. Vaig viatjar fins a Tortosa i allà em recullí un vell llaüter, alt i desgarbat, però robust, acompanyat de 4 peons, nets com patenes, que s´estremiren quan em veieren. Jo me´ls mirava amb barreja d´humor i esglai als ulls. !Com em va agradar desfilar amb les meves plomes vermelles, davant els tortosins bocabadats,penjada del braç del vell dimoni del riu en qui vaig trobar un magífic còmplice per gaudir de la vida i dels jocs amorosos!
Després de la mort del meu gran amor, no esperava res més de la vida que sentir l´admiració dels homes i poder-los donar una mica
d´alegria, trencant, amb les meves arts, la monotonia dels seus dies.
Aquesta és la petita història d´un coixí de fer puntes que es troba abandonat en un racó de les golfes, cada dia més empolsegat i amb l´ànim més caigut. Ah, com enyoro aquells temps en què em sentia ben viu!, quan als estius sortia al carrer amb altres companys, i apuntalat en una cadira de vímet sentia sobre meu el repic dels boixets; volta, volta, creu i una punxada de l´agulla, que no us penseu, de mal no me´n feia pas, i un altre cop volta, volta, creu i volta i volta,i així una bona estona jugant els boixets
Ara, ja ho veieu, no serveixo per res. A ningú no li agraden les meves delicades puntes, les filigranes ja no adornen ni llençols ni estovalles, i les anagües ja ni existeixen .
Les altres andròmines que el sentien, se´n van compadir, i van decidir ajudar-lo, i per què no creure-ho, fent tots força van llençar el coixí com un coet cel amunt, cap un món nou, on es valori el treball manual i la bellesa.
 |
| FOC ETERN |
HAIKU - L'EDÈN
Cau de disbauxa
de l´infern avantsala
antre de vici.
