A JESÚS MONCADA

"El vell Nelson, encara que sabia que ni el Neptú ni ell tornarien a navegar mai de la vida, s´entossudia a conservar el llaüt, no podia calafatejar-lo ni embrear-lo, però almenys el netejava o li feia petites reparacions.
S´asseia a la popa i es deixava endur pels records. Els llaüts recuperaven paraments, velles tripulacions tornaven a omplir els embarcadors i les naus salpaven de la vila adormida, esgaiaven l´Ebre ensonyat de l´alba.
La memòria poblava inevitablement les runes, alçava de nou les cases caigudes, traçava carrers, reconstruia places,retornava gent, però el vell Nelson s´adonava que el record no li responia amb precisió. Tanta runa acabava per confondre´l.

Potser els carrers, les places, les cases, els dos rius, amollaven desesperadament els records perquè algú els recollís abans de la demolició i de l´escampadissa ineludible."   CAMI DE SIRGA.
Gràcies Jesús Moncada per recollir la memòria de Mequinensa.

CANÇO DE CAMI DE SIRGA

HAIKU

Ja sense fulles
les pollancres de l´Ebre
ve el temps letàrgic

Fulles daurades
la plenitud declina
demà ja seques

LA CASA QUE VULL

LA FADRINA VA A LA FONT

L´HOME DE LA CRIDA

Fa uns dies,passejant pel poble, em vaig trobar amb un fet que em va sorpendre. Resulta que uns quants metres davant meu caminava l´home que fa els pregons i, tot d´una, va fer sonar  la campana que avisa la gent.El fort cop de batall va tallar la respiració dels carrers, els cotxes,callats, estaven expectants i les finestres paraven les orelles per sentir bé la crida.
Durant l´espai que es deixa transcórrer per donar temps a la gent a sortir als balcons o als portals de les cases,el meu subconscient va començar a dir l´ancestral cantarella de la crida: "Devots cristians, demà a les deu del matí es farà l´enterrament de..."Però, vet aquí la meva sorpresa, vaig sentir la veu potent del pregoner que deia: Ciutadants i ciutadanes, demà a les deu del matí... Comentant aquest canvi alguns ho van atribuir al fet de no ferir la gran quantitat d´islamistes, també ciutadants, arribats al poble, però jo crec que més aviat es degut al laïcisme dels nous temps que, en algun raconet del nostre ésser, encara ens sorprèn.

DIRECTOR D´ORQUESTA

El director vivia tan la música que a les mans li va sortir una protuberància com una batuta, que era com un altre dit que li hagués crescut a la mà.   

   

 I al seu cor hi habitava una tempesta simfònica on es bombejava la sang unes vegades a ritme andante, 

 d´altres lento sostenuto, o fins i tot, allegro vivace.

   

TRES VIDES D´UN CÍSTELL DE VÍMET

L¨objecte va arribar a casa formant part d´una voluminosa cistella de Nadal, que en èpoques de prosperitat enviaven les empreses, i eren rebudes amb gran expectació i acabaven sent una nosa fins el dia que es desmuntava i es col·locava  cada cosa al seu lloc.
Després va passar a decorar un racó de casa plena de plantes aromàtiques, amb espígol, farigola, sajolida i romaní.
Finalment va trobar vida en servir de contenidor de les petites joguines,ja que tant els soldadets com els barrufets sortien ràpidament del cístell de vímet , i ja els costava molt més tornar a entrar-hi.

HAIKUS

La neu cau lenta
el bosc esta en silenci
l´esquirol passa.

L´hivern s´acaba
sota la neu la vida
tota es desperta.

Parets de pedra
les muntanyes sagrades
altars solemnes.

La neu amaga
les catifes florides
colors de vida.

FENT PROVES

Carnaval de Venecia


Máscaras en el Carnaval de Venecia.
El carnaval de Venecia surge a partir de la tradición del año 1480-1700, en donde la nobleza se disfrazaba para salir a mezclarse con el pueblo. Desde entonces las máscaras son el elemento más importante del carnaval.
Los trajes que se utilizan son característicos de los años 1750 y abundan las maschera nobile, que es una careta blanca con ropaje de seda negra y sombrero de tres puntas. Después de 1972 se han ido sumando otros colores a los trajes, aunque las máscaras siguen siendo en su mayoría blancas, plateadas y doradas.
En el año 1797 Napoleón Bonaparte derogó los festejos de carnaval, que fueron restablecidos en 1979 de forma oficial. Desde entonces la festividad da inicio cada comienzo de cuaresma.

NINES ANTIGUES DE PROVA

Els egipcis les feien amb trossos llisos de fusta, els japonesos amb paper doblegat, els alemanys amb porcellana i els esquimals amb pell de foca. Les persones adultes les col·leccionen i les nenes les acaronen.

“La majoria de les figures semblants a nines dels primers temps eren objectes màgics o religiosos, no joguines”, afirma The World Book Encyclopedia. Els antics egipcis pintaven peces de vestir decorades sobre petits trossos de fusta en forma de paleta i després els adornaven amb enfilalls de comptes d'argila per representar el cabell. Després col·locaven aquestes “nines taujana” en les tombes dels seus morts creient que els farien de servents en l'altra vida. En les Antilles, les persones que volien venjar-se d'algú clavaven agulles en ninots de vudú amb l'esperança de causar-los dany als seus enemics.

FOTOGRAFIA

El fil del record trobat en les fotografies li feia reviure altres dies. Unes vegades, les imatges eren nítides; d´altres giraven com remolins, es desfeien com volves de cendra si intentava detenir-les.
En una de les fotografies es veia la nena, que un dia vaig ser, amb els primers juguets, ben meus, que vaig tenir a la vida després d´arribar a la familia. Juguets, patinet i nina,que encara que no els hagués pas de compartir amb altres nens, agafava ben fort pel costum d´evitar que tel´s prenguessin.
La seva visió em va portar a la sala de l´orfenat, amb el concert de plors i simfonia d´olors, el record de la qual es difuminava cada cop més, així com també el del dia que vaig conèixer els meus nous pares.

MORT D´ARQUIMEDES QUINTANA

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara  de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l´ànima madura   per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura en el meu cor,
com una despulla de l´ahir,  freda de tan pura.

Del llim d´aquesta terra amarada de plors   el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç   en una nau sense timó,
ni rems, ni vela, ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, el dolor que m´espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara,
-morir per sempre-  una ànima immortal.

          MÀRIUS  TORRES

ORIENT EXPRESS

    Arrant del darrer viatge d´Arquimedes Quintana pel riu de la seva vida, un petit escrit sobre un viatge visitant   cinc llocs

Monsieur Hèrcules Poirot es dirigeix cap a la Gare de l´Est de París on pujarà al Orient Express per un viatge de plaer,que,inevitablement, anirà acompanyat d´un assessinat.
Arribarà a Milàn on es trobarà un cap dels carabinieri amb qui havia treballat uns anys abans, i que li comunicarà que al travessar el tunel del Simplon s´ha produit una mort al vagó restaurant.
Més endavant podria passejar-se pels canals de Venecia i comprar-se una màscara que sempre va bé per ocultar-se, però té el cap ocupat en la investigació.
Del vagó estant veurà Belgrad però no tindrà pas temps d´apreciar el magnífic Danubi doncs estarà a punt de descubrir l´assessi.

I finalment arribarà a Estambul on, una vegada resolt el cas, podrà passejar pel Bòsfor.

MEQUINENSA

       


     
        MÀRIUS TORRES


      ¿Per què és trista la font que s´ha estroncat
   
      i el sol quan va a la posta?

     ¿És que més que el futur, Déu meu, em costa

      rendir-te el meu passat?

     Si et sacrifico l´ímpetu de la meva esperança,

     si el meu timó sols navega al teu vent,

     per què l´ala més lleu d´una recança,

     folla igualment,

     voldria sempre dur la meva nau enrera,

     cap el país perdut

     on són joves les fonts i el sol tot just nascut?

     ¿Què val el que m´espera?

      No sóc avar sinó del que he viscut.

LLAÜTS

                 

                    HAIKU


.
              Els llaüts callen
         
              a la riba de l´Ebre


              vida enyorada